Alina

L’Alina va sentir com el vaixell començava a gronxar-se damunt de l’aigua, i va poder respirar d’una sola vegada. Marxava. Per fi marxava. I li hagués agradat de trobar una paraula més forta que “anar-se’n” o “partir”, perquè de tot aquell ritual, només volia esborrar la possibilitat de tornar. Tant tossuda deien que l’havia fet la lluna, sota els estels del brau.

-Je quitte –va pensar. I a les tripes del vaixell un engranatge de ferralla va començar a rugir, fent bronzir el terra de la coberta, esquitxada amb fúria de capes i capes de pintura bruta i mal barrejada.

El païs de ciment del port anava quedant lluny, i les gavines s’adelantaven per esperar els cadàvers dels peixos que aviat surarien en l’estel·la de verd escumós. L’olor de petroli la va marejar una mica. Hagués volgut que el dia fos gris i amb boira baixa i espessa, i que tota la lletjor del món s’empassés sense soroll aquell paisatge blau-terrós. Però la llum encara era viva i el sol de primera tardor només començava a caure sobre l’horitzó de siluetes sinuoses i nítides del mosaïc de Barcelona. Maleïda ciutat.

El crepuscle, d’un carabassa pur, va cobrir Montjuïc, que, des del mar, amb aquell cementiri blanc estrenyent-li la falda en totes aquelles voltes de mausoleus irregulars, semblava l’obra d’un llunàtic. Sota la llum espessa i calenta –Barcelona tenia un sol de migdia que no marxava mai-, el pessebre de tombes i nínxols semblava de mel, i les lletres metalitzades gravades a la pedra enviaven suaus estels de llum cap a migjorn. Era bonic de veure, massa, i l’Alina va haver de pensar en l’àvia, enterrada en aquella muntanya que es deia de qualsevol manera i que només tenia pedra i morts.

-Adéu, estimada.

Flaquejava. No era culpa de ningú. De vegades no n’hi  ha prou amb desitjar que les coses es tornin lletges. De cop i volta tot era esfereïdorament bell, i volia apretar a córrer.  Fins a la barana més apartada de la proa, amagar-se dins del camarot més fosc  dins d’aquell peix de mentida que se l’enduia, fins que fos negra nit i d’aquella ciutat no en quedés ni l’ombra. Però els muscles de les cames no van respondre. S’havia fet la valenta i ara s’havia d’aguantar, perquè estimava Barcelona, i començava a enyorar tots els cops que l’havia trepitjada. Amb el plaer que fan els carrers que són durs i no sembla que se’t fiquen de mica en mica dins de les butxaques.

I tot va anar venint poc a poc. Els seus pares. No els havia vist des de molt enrera. La mare plorava, mirant-se-la amb dolor, amb el front arrugat i els dits sedosos, blancs I morts sobre la falda. El pare la mirava als ulls.

-Si marxes, no cal que tornis.

El pare. No les pensava, aquelles paraules dites d’esma. Potser, com la mare, només la volia abraçar. Aturar-la pacíficament. Ja s’entendrien l’endemà.

Sobre les mans de l’Alina, abandonades damunt de la barana vernissada, van caure un parell de llàgrimes minces i febles, i el plany fúnebre de la sirena del vaixell va ensodir-la, esmorteïnt-li les oïdes i estabornint-li el cervell. Una senyora sortida del no res va posar-se-li al costat. Portava un gos petit a coll i els cabells, grisos en la foscor inminent però que eren blancs, li fugien fets serps de cotó d’un barret de feltre fosc, una mica passat de moda, escombrats pel vent. Li va atansar un mocador de paper que lluitava per volar.

-Ça ne vaut pas la peine de pleurer, ma petite.

La llum s’havia apagat en el cel, i en aquell primer glop de fosca de la llunyania només quedaven els esquelets metàl·lics de les grues del port. I algunes gavines de retorn de l’àpat que, retallades sobre la mica de celístia mandrosa que quedava a ponent, més aviat semblaven corbs. 

(Barcelona, febrer de 2003)